Núria Rivas

De la nit al dia, un bon dia, et trobes aprenent a caminar de nou. Noves referències, nous suports, noves destreses … costa incorporar els nous patrons de marxa i les sensacions no sempre són tan agradables com esperem (ni el procés és tan fàcil com desitjaríem). Més aviat al contrari: en aquesta nova etapa, quan comences amb el maneig d’una pròtesi, et trobes amb un munt d’emocions i sensacions (tant físiques com psicològiques) amb les quals mai abans havies «adobat». Costa reconèixer quins són part d’un procés normal i què cal treballar. Costa també confiar que és precisament això: un procés, i que tot acabarà bé. Però, si ja de per si mateix és un moment dur i complicat (vivència que es repetirà posteriorment en cada canvi d’encaix sobretot), encara ho és més si no comptes al teu costat amb un professional que no sols domini el tema, sinó que també es posi en el teu lloc en cadascun d’aquests nous passos que s’aniran donant junts.

En el meu cas vaig partir de tenir un molt bon professional a la meva ciutat d’origen (soc de Saragossa), del qual no tinc cap queixa i que sempre em va atendre amb correcció i oferint-me el millor que em podia aportar a cada moment. El que passa és que, com sol passés en aquests casos, la casualitat va voler que conegués a Marcos i que tinguéssim l’oportunitat de treballar junts un model d’encaix molt concret i que no m’havien ofert mai, «El MAS» , que era un repte per a tots dos. Requeria molta feina conjunta i molta comunicació, a més de que era bastant complicat de realitzar. Podia resultar tot un èxit, o si no sortia bé, implicaria haver de començar de zero, un nou sistema descartant tots els avantatges que implicava aquest M.A.S.

Com dic, no és que a Saragossa m’anés malament, però descobrir a algú que t’aporta coses tan noves i amb un plus de funcionalitat i comoditat, va suposar per a mi tot un món. El encaje quedó perfecto y no lo dudé más: esto es lo que quería al menos desde ese momento en adelante. Des de llavors he hagut de canviar una vegada més d’encaix i he tornat a comptar amb Marc. M’agrada la seva manera de treballar, la qual cosa m’aporta, la qual cosa m’escolta i el molt que s’esforça. M’agrada que es posi en el meu lloc, que tracti de comprendre’m vegada que tracta de treure el millor de mi. És sincer i clar quan et transmet les coses, i molt, molt honest i confio en el que ell em diu o comenta, ja sé que és una cosa que considera positiu per a mi. Puc manifestar amb tranquil·litat tot el que vaig sentint a cada moment i sé que ell ho tindrà en compte, que no ho passarà per alt i li donarà la importància que té. Sé que no es quedarà tranquil fins que em senti còmoda amb el seu encaix, la seva alineació, les seves mesures … i estarà pendent fins que li digui: «puc caminar com ho feia abans del canvi».

Perquè aquesta és una de les coses que més por em donen cada vegada que canvi d’encaix: no tornar a caminar tan còmoda, com ho faig abans de la canvio. I sé que ell ho sap també i li dona la importància que jo li dono. I això, per a mi, és prioritari. En breu em toca un nou canvi i ell ja m’està oferint la seva disponibilitat més absoluta. Això, quan costa tant el canvi, quan a més no ets a la teva ciutat amb tot el que això implica, és alguna cosa molt d’agrair.

Enhorabona, Marco, per la teva actitud en el teu treball i cap als teus pacients. No canviïs mai perquè ja saps que el col·lectiu necessita de professionals com tu.